Els palestins quan tornen a casa, a aquesta casa fragmentada, en ruïnes, ocupada, saquejada i malmesa, ho fan per la frontera de Jordània. Es la única opció per entrar a Cisjordania. Si venen d'Europa, d'Amèrica o dels països veïns no poden aterrar amb avió a Tel Aviv, ho tenen prohibit. La ruta aèria passa, forçosament, per l'aeroport Queen Alia d'Amman. D'allà prendran un autobús que els portarà al centre de la capital, on agafaran un taxi col·lectiu fins a la frontera. La ruta per terra tan d'entrada i sortida els obliga a travessar exclusivament per aquest punt.
Només arribar la frontera des de l'aeroport els costarà entre dues i tres hores de viatge i entre
Quan arriben comencen els escorcolls de les maletes i paquets i la burocràcia i les preguntes de la policia del rei Abdalà. Després de les preguntes 10 dòlars més per estampar el segell del visat en algun pàgina impol·luta del passaport. I d'allà a l'autobús que, passant el pont Allenby, 4 dòlars el bitllet i dues hores de cues, els portarà a l'altra banda del Jordà. Per els més rics els que volen anar de pressa i tenen diners hi ha un servei de microbusos que també acceleren les gestions dels visats a les dos bandes. L'utilitzen els homes de negocis palestins, els estrangers i el personal amb passaport diplomàtic. 100 dòlars per persona per travessar el pont i les duanes, total quatre quilometres.
Aquest riu que fa segles duia tanta aigua que la feien servir per batejar profetes i tot, ara baixa sec, esquifit. L'aigua que hauria de portar al mar Mort és la que serveix per regar els camps de les colònies il·legals de Cisjordania, la que el canal del llac Tiberies, travessant Israel de nord a sud, li xucla per mantenir els camps de golf verds i les dutxes de la platja rajant a doll, l'aigua que serveix per mantenir a qualsevol cost el miracle que fa florir el desert. El Jordà flueix tan sec que el Mar mort baixa el seu nivell un metre més cada any. D'ací a poc temps, els borbons espanyols hauran de batejar la seva immensa prole amb aigua de l'aixeta.
A l'altra banda dels riu els policies israelians esperen els àrabs. Al mes de juliol 45º a l'ombra, però no n'hi ha cap d'ombra. Rostits sota el sol immenses cues de palestins i turistes esperen el seu torn. Dues maquines llencen aigua polvoritzada i fresca per refredar la temperatura asfixiant Guàrdies armats vigilen que ningú faci fotos. Policies secrets de mirada penetrant tracten de distingir qui mereix l'escorcoll més sever, l'interrogatori més dur. Escullen i decideixen qui passarà a l'altra banda i qui no. La diferencia significa pels joves palestins, a voltes, detencions, tortures i presó. Com li va passar el passat 22 de setembre a Mohammad Othman que va ser arrestat pels soldats israelians al Pont Allenby, i que des de llavors esta tancat a la presó de Huwara. El seu delicte lluitar pels drets humans amb la organització pacifista palestina: > stopthewall.org.
A dins de l'edifici els guàrdies tenen aire condicionat. Comproven els documents. De tan en tan algun home veu com li barren el pas, li neguen l'entrada al seu país, i el fan tornar a Jordània. Els que poden passar, palestins i estrangers, han de creuar un arc groc llampant que te un dibuix de les plantes dels peus pintades en vermell a terra. Aquest dibuix indica el lloc on palplantats esperen ser fumigats com animals sarnosos. Ningú dona explicacions de que duu la mixtura amb que els ruixen als poc que gosen preguntar-ho.
Més cues, una per passaports europeus, l'altra pels palestins i els àrabs. La cua dels passaports vermells es mou a poc a poc, ara un i d'aquí cinc minuts l'altre. La dels passaports verds es queda immòbil, aturada en el temps, al caprici del soldat que li dona l'entrada.
Quan arriben el taulell un policia els escaneja l'índex i el polze. Contra una paret blanca els fan una foto amb una càmera digital, l'adjunten amb les empremtes i les dades del passaport. Fitxats com criminals. De fet per Israel tots els palestins son o seran criminals. Un altre cua ara per recuperar les maletes, desaparegudes de fa molta estona i que ara retornen regirades, encara faran sort si no els hi ha pispat res. No hi ha dret a reclamacions.
Només falta recollir el passaport segellat i visat, mes cues i 40 dòlars que Israel s'embutxaca per cada palestí que entra a Palestina. En total els palestins passaran de vuit a dotze hores per cobrir els cent quilometres i escaig d'Amman a qualsevol ciutat de Cisjordània i hauran pagat més de cent dòlars entre extorsions de guàrdies de fronteres, vises i bitllets d'autobús.
Empentes i cops de colzes, cues, interrogatoris i humiliacions, cues, calor, esperes a peu dret, impotència, resignació, cues, indignació i odi, injustícia, maltractaments i ganes de que tot això s'acabi és el que es respira en aquest ambient asfixiant.
El passat mes d'agost l'ultradretà Netaniahu, primer ministre d'Irreal, amb un gest de generositat de cara a la galeria internacional ampliava en dues hores l'horari d'obertura de la frontera de Palestina amb Jordània. En comptes de
No va dir res, però, de quan tornarà Israel el control de la frontera que va prendre als palestins l'any 2002. Un control que l'Autoritat Nacional Palestina tenia des de la signatura dels Acords de Oslo, aquell procés de pau que tota
*Aquí podeu firmar per demanar la llibertat d'en Mohammad:
> petitiononline.com/stopwall/petition.html
Vaig creuar el Pont Allenby el 4 i el
Fnt: El Dimoni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada