dimarts, 29 de setembre de 2009

Palestina i Irak als ulls de Kalvellido i Azagra


Els dibuixants Azagra (El Jueves) i Kalvellido (Rebelión, Kaosenlared) repassen amb ull crític els conflictes d'Irak i Palestina, a través de 24 històries que podreu veure a la Biblioteca Pública de Salt del 5 al 18 d'octubre. El dibuixant Carlos Azagra serà a la presentació de la mostra que es farà dilluns que ve a dos quarts de vuit del vespre, a la sala polivalent de l'edifici de la Coma Cros. L'exposició està organitzada per Salt x Palestina.

Alliberament, sí. Un estat palestí fictici, no

Cap a finals del mes passat, Salam Fayyad, "Primer Ministre" de l’Autoritat Palestina (AP) en Ramallah, va fer un anunci inesperat: va declarar la seua intenció d’establir un Estat palestí a Cisjordània i la Franja de Gaza abans de finals del 2011, independentment del resultat de les negociacions amb Israel.

Fayyad va dir al London Times que s’esforçaria en “establir el fet consumat, per tal que el nostre Estat aparega com una realitat innegable”. El seu projecte ha estat desenvolupat en un document llarg, amb un títol pompós: “Programa del 13º Govern de l’Autoritat Nacional Palestina”.

El pla conté tota una sèrie d’idees ambicioses: un aeroport internacional en el Vall del Jordà, nous enllaços ferroviaris amb els països veïns, incentius fiscals generosos per atraure els inversors estrangers i, per suposat, l’enfortiment de les “forces de seguretat”. El pla parla també audaçment d’alliberar l’economia palestina de la seua dependència respecte d’Israel i de reduir la seua dependència de l’ajuda estrangera.

Pot semblar atractiu per a alguns, però Fayyad no té la influència política, ni els mitjans financers per proposar plans de tan gran abast sense la llum verda de Washington o de Tel Aviv.


Un estat policial


Fayyad vol projectar la imatge d’una administració palestina competent, dominant ja l’administració d’un Estat. Es vana, per exemple, de que la AP que ell dirigeix ha treballat per “desenvolupar institucions eficaces de govern que es basen en principis de bona governabilitat, de responsabilitat i de transparència”.

Però el que realment s’esbossa en Cisjordània hui, és un Estat policial on totes les fonts d’oposició o de resistència- reals o sospitoses- ja siga al règim de la AP o a l’ocupació israeliana, siguen sistemàticament reprimides per les “forces de seguretat” palestines, finançades i entrenades pels Estats Units en coordinació plena amb Israel. Gaza queda en estret setge a causa de la seua negativa a sotmetre’s a aquest règim.

Descrivint la utopia palestina que espera crear, Fayyad declara: “Palestina serà un Estat democràtic estable amb un sistema polític pluralista. L’autoritat governant és transferida sense incidents, de forma pacífica i regular, conforme a la voluntat del poble expressada a través d’eleccions clares i lliures, desenvolupades conforme a la llei”.

L’ocasió de demostrar aquesta exemplar transferència hauria estat perfecta després de les eleccions de gener de 2006; com el món sencer sap molt be, Hamas les va guanyar d’una manera equitativa i neta. En lloc d’açò, els que hui monopolitzen la direcció de l’AP, van entrar en col·lusió amb potències exteriors, per espatllar i derrocar primer el govern elegit de Hamas i, després, el “govern d’unitat nacional” format en virtut de l’acord de la Meca a principis de 2007, fent més profunda així la divisió actual interna dels palestins. (El propi partit de Fayyad no va obtenir més que el 2% dels vots en el moment de les eleccions de 2006 i el seu nomenament en el lloc de primer ministre pel dirigent de l’AP, Mahmoud Abbas, no va ser mai – com exigia la llei- aprovat pel consell legislatiu palestí, en el qual els membres elegits estan encara en les presons israelianes).

Des de 1994 a 2006, més de 8 mil milions de dòlars del Estats Units han estat bombejats en l’economia palestina, convertint els palestins en el poble més dependent de l’ajuda del món, com ho va demostrar Anne Le More en la seua important obra International Assistance to the Palestinians after Oslo: Political Guilt; Wasted Money (London, Routledge, 2008). L’AP va rebre aquesta assistència aparentment per a construir les institucions palestines, millorar el desenvolupament socioeconòmic i recolzar la creació d’un Estat independent. El resultat és que els palestins estan hui, més que mai, en la misèria i dependents de l’ajuda, que les seues institucions no poden funcionar i que el seu Estat queda com un llunyà miratge.



La corrupció i la mala gestió de l’AP van ocupar un paper important en el balafiament d’aquests recursos, però no el mateix paper que l’ocupació israeliana, que era, i és, de lluny, el més important destructor. Contràriament al que Fayyad imagina, no es pot “posar fi a l’ocupació a pesar de l’ocupació”.

Le More menciona un fet bastant revelador, el que els “programes” previs de l’AP (a excepció dels que han estat proposats pel govern de Hamas) van ser redactats i aprovats per les agències de donació internacional i per funcionaris internacionals; per tant foren donats a l’AP, que els va presentar de nou als mateixos donants que els varen escriure, com si haguessin estat redactats per la mateixa AP!

Tot el que vegem fa pensar que l’últim pla de Fayyad segueix exactament el mateix model. El que és particularment inquietant aquesta vegada és que el pla sembla coincidir amb un cert nombre d’altres iniciatives i globus sonda que presenten un vertader perill per a les perspectives d’alliberament de Palestina del jou permanent israelià.


Un nou Pla de pau de Barack Obama?


Recentment, International Middle East Media Center (Centre Internacional dels Mitjans de Comunicació d’Orient Mitjà), agència de premsa independent palestina, va publicar la filtració del resum d’un pla de pau que presentaria el president dels Estats Units, Barack Obama.

Aquest pla incloïa forces armades internacionals en la major part de l’”Estat” palestí; l’annexió per Israel de parts importants de Jerusalem Est; que “totes les faccions palestines serien dissoltes i transformades en partits polítics”; totes les grans colònies romandran baix permanent control israelià; l’Estat palestí estria en la seua major part desmilitaritzat i Israel mantindria el control de l’espai aeri; la intensificació de la “coordinació de la seguretat” israelo-palestina, i a dita entitat no li estaria permès tenir aliances militars amb altres països de la regió.

Pel que fa a la qüestió central del dret al retorn dels refugiats palestins, el pretès pla d’Obama autoritza el retorn d’un nombre acordat, no als seus llocs d’origen sinó de forma restringida a Cisjordània, especialment a les ciutats de Ramallah i Nablus.

És impossible confirmar que aquest document divulgat provinga de l’administració Obama. El que li dona no obstant la credibilitat és la seua estreta semblança amb una proposta enviada a Obama el novembre passat per un grup format per dos partits de veterans polítics, dirigit pels antic assessors d’Estats Units en seguretat nacional, Brent Scowcroft i Zbigniew Brzezinski. A més, recents articles apareguts en la premsa indiquen un debat animat en el si de l’administració Obama sobre l’oportunitat per als Estats Units de publicar propostes concretes amb mires a un reglament final, quan les negociacions es reprenguin; hi ha doncs pocs dubtes de que circules propostes concretes.

De fet, hi ha poques diferències que distingeixin aquestes propostes dels distints plans del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu que van des del concepte de “pau econòmica” fins la creació d’un petit Estat palestí desmilitaritzat sota control global d’Israel i sense cap dret de retorn dels refugiats.

I tot açò sembla concordar amb el fet de que el Vall del Jordà – les seues terres i el seu espai aeri- es quedaria indefinidament sota control israelià, així com l’aeroport de Fayyad.

Similars muntatges han estat provats abans: Qui recorda tot l’avalot dels primers anys d’Oslo respecte a l’aeroport internacional de la Franja de Gaza que va funcionar breument sota control estricte d’Israel abans de que aquest el destruís i del promès port de Gaza la construcció del qual va prohibir Israel?


Una ràpida represa i una prompta conclusió


Dos fets connexos expliquen el motiu de que el pla de Fayyad siga llançat ara. El enviat dels Estats Units en Orient Mitjà, Jorge Mithcell, ha definit moltes vegades el seu objectiu com “una ràpida represa i una prompta conclusió” de les negociacions. Si la classe d’idees reciclades provenen del pretès Pla Obama, del document Scowcroft-Brzezinski o de Netanyahu, no deuen tenir la menor possibilitat d’èxit, farà falta que donen la impressió de ser recolzades pels palestins. El paper de Fayyad és ocupar-se’n.

El segon element explicatiu concerneix a l’actual lluita per la successió de Mahmoud Abbas en la presidència de l’AP. El va tornar evident que Fayyad, antic funcionari del Banc Mundial, desconegut dels palestins abans de que fos impulsat per a l’administració Bush, sembla ser que el preferit actual dels Estats Units i altres patrocinadors de l’AP. Canalitzant més l’ajuda a través de Fayyad podria ser que aquests donants reforçaren la seua posició amb relació als seus competidors de la facció Abbas de Fatah (Fayyad no és membre de Al Fatah) que no tenen la intenció de renunciar al seu control sobre l’aparell de l’AP i les seues respectives relacions d’interès.

En la regió i for d’aquesta molts esperaven que l’administració obama fos un agent honrat, exercint per fi una presió Estats Units sobre Israel amb la finalitat d’alliberar als palestins. En lloc d’això, la nova administració està actuant com un eficient servei de blanqueig de les idees israelianes que primer es converteixen en americanes i després es transmeten a una titella encarregada de vestir-les.

No és el primer pla que pretén extingir els drets dels palestins sota l’aparença d’un “procés de pau”, però és extremadament decebedor veure que l’administració Obama sembla no haver après res dels fracassos dels seus predecessors. Tanmateix, com sempre, el poble palestí al seu país i a la diàspora serà pertinaç en fer fracassar aquests esforços. Sap que és la justícia vertadera i no una nació “simbòlica i fictícia”, l’únic pilar que queda sobre el qual es pot construir la pau.

Hasan Abu Nimah és l’antic representant permanent de Jordània en les Nacions Unides.. Ali Abunimah, Cofundador de Electronic Intifada, és l’autor de One Country: A Bold Proposal to End the Israeli-Palestinian Impasse (Metropolitan Books, 2006)


Font: Hasan Abu Nimah i Ali Abunimah.The Electronic Intifada.Traducció: Palestina Lliure

dissabte, 26 de setembre de 2009

La comunitat internacional ha de pressionar Israel perquè negociï de veritat. Que se'l sancioni quan no compleixi les resolucions de l'ONU



ENTREVISTA DE ALBERT SOLER / Diari de Girona
Laura Hernández va passar tres setmanes a Cisjordània durant el mes d'agost, juntament amb una quarantena més de voluntaris de tot l'Estat espanyol, per ajudar la població palestina.

Què se li va perdre allà? No hi ha prou problemes per solucionar aquí?
Trobava que després de l'ofensiva israeliana a Gaza era imporant anar-hi, per explicar al món el que està passant.
No són suficients les imatges que ens arriben?
Els mitjans de comunicació no donen tota la informació, hi ha molts interessos polítics i econòmics pel mig. Per això els palestins demanen que expliquem la realitat que pateixen.
No compari l'Holocaust amb el que passa allà, que se li tiraran a sobre.
No ho he comparat mai, però em pregunto com un poble que ho ha passat tan malament és capaç de repetir-ho amb altra gent. El mur construït allà, per exemple, és un mur de separació d'ètnies.
Segons Daniel Barenboim, si eliminen Hamas, sortirà un altre grup. Com ho veu vostè, que ha estat allà?
Segur que sí. El problema no és Hamas, perquè el problema no són els palestins. Si Israel continua amb la mateixa política agressiva, res no canviarà.
Què esperen els palestins de la resta de països?
La comunitat internacional ha de pressionar Israel perquè negociï de veritat. Que se'l sancioni quan no compleixi les resolucions de l'ONU, i que s'arribi si cal al boicot dels seus productes.
Van tenir problemes per entrar als territoris palestins?
Ens vam preparar força. Dúiem una carta del consolat i una de l'Ajuntament de Jerusalem que ens emparaven i així vam poder entrar.
El tracte de la policia i l'exèrcit israelià va ser correcte?
Bé... ens tractaven una mica amb aires de superioritat, ens ho revisaven tot, ens miraven de manera altiva...
Tracte policial normal i corrent.
(Riu) Ja anàvem psicològicament preparats per tot això. Vull animar la gent a anar-hi, perquè no és tan i tan negre com ho pinten.
Hi ha interrogatori policial?
Pregunten què hi vas a fer, i pregunten fins i tot el nom i cognom de pares i avis, per veure si tens ascendència àrab.
I què van dir que anaven a fer-hi?
No podíem dir que anàvem a construir-hi edificacions, perquè és il·legal i no hauríem pogut entrar. Vam dir que anàvem a reunir-nos amb organitzacions isarelianes i palestines.
Va enganyar l'Estat d'Israel!
Sí, dec estar marcada.
Vigili, que la mà del Mossad és molt llarga.
(Gran riallada) Ho sé, ho sé.
Va tenir mai sensació de perill?
Sí, i tant. Es va escampar la notícia que en realitat estàvem construint, i van venir militars i colons. La por sobre tot la fan els colons, que tots van armats i són imprevisibles.
Es considera antisraeliana?
No, de cap manera. Però sí que sóc antisionista.

divendres, 25 de setembre de 2009

dijous, 24 de setembre de 2009

Noa i el Glamour del genocidi



No hi ha espai per la neutralitat davant de l’opressió i el genocidi, davant d’aquestes realitats tots els àmbits de la societat son espais d’opressió o resistència.
L’esport és un dels espais suposadament no polititzats, per sort molts activistes al llarg de l’historia han trencat i denunciat aquesta “neutralitat” esportiva. En les Olimpíades de Mèxic de 1968 dos atletes d’EE.UU., Tommie Smith i John Carlos, que van guanya, respectivament, la medalla d’oro i la de bronze en la prova dels dos-cents metres llisos. Van proclamar, puny en alt, en el pudiu, el seu recolzament al moviment antirracista, I van ser expulsats del teòricament pacífic i apolític olimp olímpic. Als anys 70, les seleccions sud-africanes de cricket i rugby que visitaven Gran Bretanya van ser rebudes amb invasions del camp per part d’activistes anti apartheid. Aquests van ser acusats de donar suport als terroristes del Congres Nacional Africà (i al seu cap Nelson Mandela) i de empitjorar la situació d’aquells als qui es volia ajudar.



L’art es l’altre espai que alguns intenten vendre com espai vedat a la política. L’escultor Arno Breker, decorador de la barbàrie nazi, en arquitectura, Paul Troost i Albert Speer, escriptors como Adolf Bartels o el poeta Hans Baumann son alguns dels artistes que van col•laborar amb el terror nazi. Ells no es van tacar directament les mans de sang, ells no van obrir les aixetes de la mort dels camps de concentració, els solament amb el seu art van col•laborar amb la legitimació del regim feixista alemany.
Aquests exemples extrems volen focalitzar el tema dels boicots a l’estat d’Israel. Sobre l’actual situació de la població palestina, solament cal obrir qualsevol diari per veure la seva insupurtable situació. La política de desplaçament i/o extermini de l’esta d’Israel, amb un mur d’aïllament que converteix els pobles palestins en veritables camps de concentració, l’extensió de nous assentaments de colons en Cisjordania, l’expulsió de les famílies palestines del Jerusalem est, per recol•locar colons,...fa que en aquest moment la població palestina pateix una política de colonització i discriminació que poca cosa té a envejar a la del regim d’apartheid de l’antiga Sud-àfrica.
Davant aquesta situació s’ha creat un moviment internacional de suport a la població palestina, no a cap organització en particular i en el que també intervenen organitzacions jueves, que està desenvolupant per tot el món una campanya de Boicot a l’estat d’Israel.
La matança perpetrada per l’exèrcit israelià en Gaza encara va reforçar més la situació de rebuig. Es durant aquest atac que la cantant Noa va decidir donar suport a l’acció de l’exèrcit sota l’argumentació de l’aniquilació de Hamas. En aquest moment Noa deixa per desgracia de ser una ambaixadora de la pau, per ser simplement la cara amable i glamourosa de la terrorífica política de l’estat d’Israel.
Aquest 11 de setembre, en un marc idíl•lic amb la seva vellesa i elegància, Noa havia de cantar una de les cançons més estimada i volgudes del poble català, el cant dels ocells. Un cant a la Pau.
Es per això que un grup d’uns molt poc glamourosus activistes per la pau van voler recordar a les dones lletges i pobrament vestides de Cisjordania, els nens i les nenes orfes de Gaza i el patiment de tot un poble.
si he de triar entre el glamour, la bellesa i la veu angelical de Noa, o la misèria i el patiment del poble palestí, la meva opció segurament serà la menys glamurosa.

Pau Galvez