No hi ha espai per la neutralitat davant de l’opressió i el genocidi, davant d’aquestes realitats tots els àmbits de la societat son espais d’opressió o resistència.
L’esport és un dels espais suposadament no polititzats, per sort molts activistes al llarg de l’historia han trencat i denunciat aquesta “neutralitat” esportiva. En les Olimpíades de Mèxic de 1968 dos atletes d’EE.UU., Tommie Smith i John Carlos, que van guanya, respectivament, la medalla d’oro i la de bronze en la prova dels dos-cents metres llisos. Van proclamar, puny en alt, en el pudiu, el seu recolzament al moviment antirracista, I van ser expulsats del teòricament pacífic i apolític olimp olímpic. Als anys 70, les seleccions sud-africanes de cricket i rugby que visitaven Gran Bretanya van ser rebudes amb invasions del camp per part d’activistes anti apartheid. Aquests van ser acusats de donar suport als terroristes del Congres Nacional Africà (i al seu cap Nelson Mandela) i de empitjorar la situació d’aquells als qui es volia ajudar.
L’art es l’altre espai que alguns intenten vendre com espai vedat a la política. L’escultor Arno Breker, decorador de la barbàrie nazi, en arquitectura, Paul Troost i Albert Speer, escriptors como Adolf Bartels o el poeta Hans Baumann son alguns dels artistes que van col•laborar amb el terror nazi. Ells no es van tacar directament les mans de sang, ells no van obrir les aixetes de la mort dels camps de concentració, els solament amb el seu art van col•laborar amb la legitimació del regim feixista alemany.
Aquests exemples extrems volen focalitzar el tema dels boicots a l’estat d’Israel. Sobre l’actual situació de la població palestina, solament cal obrir qualsevol diari per veure la seva insupurtable situació. La política de desplaçament i/o extermini de l’esta d’Israel, amb un mur d’aïllament que converteix els pobles palestins en veritables camps de concentració, l’extensió de nous assentaments de colons en Cisjordania, l’expulsió de les famílies palestines del Jerusalem est, per recol•locar colons,...fa que en aquest moment la població palestina pateix una política de colonització i discriminació que poca cosa té a envejar a la del regim d’apartheid de l’antiga Sud-àfrica.
Davant aquesta situació s’ha creat un moviment internacional de suport a la població palestina, no a cap organització en particular i en el que també intervenen organitzacions jueves, que està desenvolupant per tot el món una campanya de Boicot a l’estat d’Israel.
La matança perpetrada per l’exèrcit israelià en Gaza encara va reforçar més la situació de rebuig. Es durant aquest atac que la cantant Noa va decidir donar suport a l’acció de l’exèrcit sota l’argumentació de l’aniquilació de Hamas. En aquest moment Noa deixa per desgracia de ser una ambaixadora de la pau, per ser simplement la cara amable i glamourosa de la terrorífica política de l’estat d’Israel.
Aquest 11 de setembre, en un marc idíl•lic amb la seva vellesa i elegància, Noa havia de cantar una de les cançons més estimada i volgudes del poble català, el cant dels ocells. Un cant a la Pau.
Es per això que un grup d’uns molt poc glamourosus activistes per la pau van voler recordar a les dones lletges i pobrament vestides de Cisjordania, els nens i les nenes orfes de Gaza i el patiment de tot un poble.
si he de triar entre el glamour, la bellesa i la veu angelical de Noa, o la misèria i el patiment del poble palestí, la meva opció segurament serà la menys glamurosa.
Pau Galvez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada