Alliberament, sí. Un estat palestí fictici, no

Cap a finals del mes passat, Salam Fayyad, "Primer Ministre" de l’Autoritat Palestina (AP) en Ramallah, va fer un anunci inesperat: va declarar la seua intenció d’establir un Estat palestí a Cisjordània i la Franja de Gaza abans de finals del 2011, independentment del resultat de les negociacions amb Israel.

Fayyad va dir al London Times que s’esforçaria en “establir el fet consumat, per tal que el nostre Estat aparega com una realitat innegable”. El seu projecte ha estat desenvolupat en un document llarg, amb un títol pompós: “Programa del 13º Govern de l’Autoritat Nacional Palestina”.

El pla conté tota una sèrie d’idees ambicioses: un aeroport internacional en el Vall del Jordà, nous enllaços ferroviaris amb els països veïns, incentius fiscals generosos per atraure els inversors estrangers i, per suposat, l’enfortiment de les “forces de seguretat”. El pla parla també audaçment d’alliberar l’economia palestina de la seua dependència respecte d’Israel i de reduir la seua dependència de l’ajuda estrangera.

Pot semblar atractiu per a alguns, però Fayyad no té la influència política, ni els mitjans financers per proposar plans de tan gran abast sense la llum verda de Washington o de Tel Aviv.

Un estat policial

Fayyad vol projectar la imatge d’una administració palestina competent, dominant ja l’administració d’un Estat. Es vana, per exemple, de que la AP que ell dirigeix ha treballat per “desenvolupar institucions eficaces de govern que es basen en principis de bona governabilitat, de responsabilitat i de transparència”.

Però el que realment s’esbossa en Cisjordània hui, és un Estat policial on totes les fonts d’oposició o de resistència- reals o sospitoses- ja siga al règim de la AP o a l’ocupació israeliana, siguen sistemàticament reprimides per les “forces de seguretat” palestines, finançades i entrenades pels Estats Units en coordinació plena amb Israel. Gaza queda en estret setge a causa de la seua negativa a sotmetre’s a aquest règim.

Descrivint la utopia palestina que espera crear, Fayyad declara: “Palestina serà un Estat democràtic estable amb un sistema polític pluralista. L’autoritat governant és transferida sense incidents, de forma pacífica i regular, conforme a la voluntat del poble expressada a través d’eleccions clares i lliures, desenvolupades conforme a la llei”.

L’ocasió de demostrar aquesta exemplar transferència hauria estat perfecta després de les eleccions de gener de 2006; com el món sencer sap molt be, Hamas les va guanyar d’una manera equitativa i neta. En lloc d’açò, els que hui monopolitzen la direcció de l’AP, van entrar en col·lusió amb potències exteriors, per espatllar i derrocar primer el govern elegit de Hamas i, després, el “govern d’unitat nacional” format en virtut de l’acord de la Meca a principis de 2007, fent més profunda així la divisió actual interna dels palestins. (El propi partit de Fayyad no va obtenir més que el 2% dels vots en el moment de les eleccions de 2006 i el seu nomenament en el lloc de primer ministre pel dirigent de l’AP, Mahmoud Abbas, no va ser mai – com exigia la llei- aprovat pel consell legislatiu palestí, en el qual els membres elegits estan encara en les presons israelianes).

Des de 1994 a 2006, més de 8 mil milions de dòlars del Estats Units han estat bombejats en l’economia palestina, convertint els palestins en el poble més dependent de l’ajuda del món, com ho va demostrar Anne Le More en la seua important obra International Assistance to the Palestinians after Oslo: Political Guilt; Wasted Money (London, Routledge, 2008). L’AP va rebre aquesta assistència aparentment per a construir les institucions palestines, millorar el desenvolupament socioeconòmic i recolzar la creació d’un Estat independent. El resultat és que els palestins estan hui, més que mai, en la misèria i dependents de l’ajuda, que les seues institucions no poden funcionar i que el seu Estat queda com un llunyà miratge.

La corrupció i la mala gestió de l’AP van ocupar un paper important en el balafiament d’aquests recursos, però no el mateix paper que l’ocupació israeliana, que era, i és, de lluny, el més important destructor. Contràriament al que Fayyad imagina, no es pot “posar fi a l’ocupació a pesar de l’ocupació”.

Le More menciona un fet bastant revelador, el que els “programes” previs de l’AP (a excepció dels que han estat proposats pel govern de Hamas) van ser redactats i aprovats per les agències de donació internacional i per funcionaris internacionals; per tant foren donats a l’AP, que els va presentar de nou als mateixos donants que els varen escriure, com si haguessin estat redactats per la mateixa AP!

Tot el que vegem fa pensar que l’últim pla de Fayyad segueix exactament el mateix model. El que és particularment inquietant aquesta vegada és que el pla sembla coincidir amb un cert nombre d’altres iniciatives i globus sonda que presenten un vertader perill per a les perspectives d’alliberament de Palestina del jou permanent israelià.

Un nou Pla de pau de Barack Obama?

Recentment, International Middle East Media Center (Centre Internacional dels Mitjans de Comunicació d’Orient Mitjà), agència de premsa independent palestina, va publicar la filtració del resum d’un pla de pau que presentaria el president dels Estats Units, Barack Obama.

Aquest pla incloïa forces armades internacionals en la major part de l’”Estat” palestí; l’annexió per Israel de parts importants de Jerusalem Est; que “totes les faccions palestines serien dissoltes i transformades en partits polítics”; totes les grans colònies romandran baix permanent control israelià; l’Estat palestí estria en la seua major part desmilitaritzat i Israel mantindria el control de l’espai aeri; la intensificació de la “coordinació de la seguretat” israelo-palestina, i a dita entitat no li estaria permès tenir aliances militars amb altres països de la regió.

Pel que fa a la qüestió central del dret al retorn dels refugiats palestins, el pretès pla d’Obama autoritza el retorn d’un nombre acordat, no als seus llocs d’origen sinó de forma restringida a Cisjordània, especialment a les ciutats de Ramallah i Nablus.

És impossible confirmar que aquest document divulgat provinga de l’administració Obama. El que li dona no obstant la credibilitat és la seua estreta semblança amb una proposta enviada a Obama el novembre passat per un grup format per dos partits de veterans polítics, dirigit pels antic assessors d’Estats Units en seguretat nacional, Brent Scowcroft i Zbigniew Brzezinski. A més, recents articles apareguts en la premsa indiquen un debat animat en el si de l’administració Obama sobre l’oportunitat per als Estats Units de publicar propostes concretes amb mires a un reglament final, quan les negociacions es reprenguin; hi ha doncs pocs dubtes de que circules propostes concretes.

De fet, hi ha poques diferències que distingeixin aquestes propostes dels distints plans del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu que van des del concepte de “pau econòmica” fins la creació d’un petit Estat palestí desmilitaritzat sota control global d’Israel i sense cap dret de retorn dels refugiats.

I tot açò sembla concordar amb el fet de que el Vall del Jordà – les seues terres i el seu espai aeri- es quedaria indefinidament sota control israelià, així com l’aeroport de Fayyad.

Similars muntatges han estat provats abans: Qui recorda tot l’avalot dels primers anys d’Oslo respecte a l’aeroport internacional de la Franja de Gaza que va funcionar breument sota control estricte d’Israel abans de que aquest el destruís i del promès port de Gaza la construcció del qual va prohibir Israel?

Una ràpida represa i una prompta conclusió

Dos fets connexos expliquen el motiu de que el pla de Fayyad siga llançat ara. El enviat dels Estats Units en Orient Mitjà, Jorge Mithcell, ha definit moltes vegades el seu objectiu com “una ràpida represa i una prompta conclusió” de les negociacions. Si la classe d’idees reciclades provenen del pretès Pla Obama, del document Scowcroft-Brzezinski o de Netanyahu, no deuen tenir la menor possibilitat d’èxit, farà falta que donen la impressió de ser recolzades pels palestins. El paper de Fayyad és ocupar-se’n.

El segon element explicatiu concerneix a l’actual lluita per la successió de Mahmoud Abbas en la presidència de l’AP. El va tornar evident que Fayyad, antic funcionari del Banc Mundial, desconegut dels palestins abans de que fos impulsat per a l’administració Bush, sembla ser que el preferit actual dels Estats Units i altres patrocinadors de l’AP. Canalitzant més l’ajuda a través de Fayyad podria ser que aquests donants reforçaren la seua posició amb relació als seus competidors de la facció Abbas de Fatah (Fayyad no és membre de Al Fatah) que no tenen la intenció de renunciar al seu control sobre l’aparell de l’AP i les seues respectives relacions d’interès.

En la regió i for d’aquesta molts esperaven que l’administració obama fos un agent honrat, exercint per fi una presió Estats Units sobre Israel amb la finalitat d’alliberar als palestins. En lloc d’això, la nova administració està actuant com un eficient servei de blanqueig de les idees israelianes que primer es converteixen en americanes i després es transmeten a una titella encarregada de vestir-les.

No és el primer pla que pretén extingir els drets dels palestins sota l’aparença d’un “procés de pau”, però és extremadament decebedor veure que l’administració Obama sembla no haver après res dels fracassos dels seus predecessors. Tanmateix, com sempre, el poble palestí al seu país i a la diàspora serà pertinaç en fer fracassar aquests esforços. Sap que és la justícia vertadera i no una nació “simbòlica i fictícia”, l’únic pilar que queda sobre el qual es pot construir la pau.

Hasan Abu Nimah és l’antic representant permanent de Jordània en les Nacions Unides.. Ali Abunimah, Cofundador de Electronic Intifada, és l’autor de One Country: A Bold Proposal to End the Israeli-Palestinian Impasse (Metropolitan Books, 2006)

Font: Hasan Abu Nimah i Ali Abunimah.The Electronic Intifada.Traducció: Palestina Lliure